La tardor de 1913, tres músics de les comarques gironines: el tible Pere Mercader, de l'Escala; el fiscornaire Pere Arpa, de Cornellà de Terri; i el tenor Ramon Serrat, de Sant Joan de les Abadesses; que des del primer moment va assumir la direcció de la formació, consolidaven plens d'entusiasme un projecte que tindria un llarg i brillant futur: la creació d'una cobla-orquestra. La van batejar amb el nom de SELVATANA per fer honor al seu lloc de naixement: Cassà de la Selva.

En 90 anys de rutilant trajectòria professional han passat per la SELVATANA músics de gran prestigi, tots ells punt de referència d'una formació que ha fet com el bon vi: en envellir, ha millorat. Instrumentistes de renom i directors de categoria han fet possible que la SELVATANA, actualment dirigida pel mestre Jesús Santaliestra, s'hagi consolidat com una de les cobles-orquestra gironines de més prestigi.

Pots trobar també molta informació a la pàgina de Josep Loredo dedicada a les formacions musicals de Catalunya en l'apartat de LA SELVATANA

 

LA SELVATANA : 100 anys

 

El començament

Amb el motiu del centenari de la Selvatana, transcrivim del llibre que va fer en Robert Roqué quan varen complir 75 anys, com va néixer i com va ser la seva primera actuació:

“Durant la temporada del 1912, sorgiren discrepàncies d'opinió entre els components de la Cobla Unió Cassanenca, la qual cosa motivà que una part important d'instrumentistes d'aquesta formació decidís deixar-la i fundar una nova cobla.

Ells mateixos cercarien d'altres instrumentistes. Marxen, doncs, de la Unió Cassanenca: Pere Arpa, Pere Mercader, Miquel Solà, Ramón Serrat, Cebriá Gratacós, Vicenç Jordá i Josep Casadevall; amb ells hi ha els joves Robert Vilallonga, de 15 anys, i Enric Abella, de 16.

La nova cobla es prepara i el seu debut s'efectua el dia 13 d'octubre , a l'aplec de l’ermita del Remei. Aquesta esglesiola està situada límit amb la població de Campllong, a l'oest de la vila, dins del veïnat de Sangosta.

L’ermita del Remei, com cada any, va aplegar moltes persones de la Cassá i de la rodalia per a viure una alegre jornada, la festa del tradicional aplec; la missa, el menjar a l’aire lliure, l’alegre gatzara dels joves i el res del rosari a la tarda, feren de la diada una jornada d'esplai camperol i divertit; i allà, en un racó de la prada, estava a punt de començar la primera audició de sardanes d'una cobla que en el decurs dels anys seria considerada una de les més importants del país. Naixia aleshores amb molta empenta i il·lusió. El futur era, sens dubte, una mica incert, però la voluntat i la feina ben feta dels components de la nova cobla aconseguiren dur-la als llocs més enlairats del panorama musical de casa nostra.

Diuen que aquell 13 d'octubre de 1913 fou un dia serè i brillant. quan, enmig del clam i de l'aiguabarreig de veus de la gent que omplia el prat, a redós de l’ermita, brollaren les notes de la sardana: era la primera interpretació de la cobla Selvatana . Els 11 instrumentistes que integraren la primera formació musical de la Selvatana van ser:

Flabiol i tamborí: Enric Abella

Tibles: Robert Vilallonga i Pere Mercader

Tenores: Ramón Serrat i Josep Comas

Cornetins: Miquel Solà i Cebrià Gratacós

Trombó: Miquel Roca Fiscorns: Vicenç Jordà i Pere Arpa

Contrabaix: Josep Casadevall

Som a redós de l’ermita del Remei. Un menut persegueix un llimac que s'escapa, la mare endreça el que ha sobrat de la minestra, una fadrina queda tota vermella i sufocada perquè, intencionadament o no, un minyó li ha acariciat el braç, l'avi explica uns fets esdevinguts fa anys i un marrec, d'amagat, ha encès una cigarreta. La imatge de la Verge resplendeix avui com cap dia de l'any. El senyor rector s'acomiada dels feligresos i... potent, ferma, segura, surt la música mes preuada de la nostra terra, la sardana. Es formen rotllanes davant la cobla; la música segueix el seu ritme.

La música, la cobla, la sardana, els instrumentistes. Les notes s'espargeixen arreu. Toca la Selvatana. Festa del Remei, 13 d'octubre de 1913.”

 

 

Els primers anys

Després de la seva fundació, les actuacions, sobretot a Cassà de la Selva, són molt freqüents. El seu lloc més normal és «El Centre Econòmic». Per la diada de Carnestoltes de l'any 1914 té lloc un esdeveniment important per als habitants de Cassá: en una mateixa ballada actuaran la cobla Selvatana i la Unió (recordem que molts dels fundadors de la Selvatana havien estat instrumentistes de la Unió i, precisament per unes desavinences, deixaren aquesta cobla per a formar-ne una altra).

El marc fou la placa de la Coma, testimoni tantes vegades de fets transcendents en el camp musical i en d'altres de la vida de la població.

Ambdues cobles s'enfronten musicalment i el públic segueix amb vertader deler les seves interpretacions. Naturalment, hi ha comentaris i opinions per a tots els gustos.
En aquella época els desplaçaments eren difícils i dificultosos. Pràcticament no hi havia cotxes, i les anades a les diverses poblacions es feien com es podia. A vegades, per anar fins a Girona o a alguna població propera calia agafar el carrilet de Sant Feliu. De fet, hi havia contractes en llocs on el tren no arribava i calia ten un bon tros a peu; llavors s'havia de caminar, una bona estona, amb els instruments sota el braç. Però, potser, el mitjá mes usual emprat en aquella época a Cassá, era una tartana, «la Llarga» de can Fullaca, que tenia precisament onze places i que permetia encabir perfectament instrumentistes i instruments. Dels primers contractes de la Selvatana cal destacar el de la Festa Major de Cornellà de Terri (no oblidem que hi havia 4 músics fills d'aquest indret); era la Pasqua de 1914. La Selvatana va cobrar 30 duros i la vida: 10 duros per dia, que Déu n'hi do!.

A Girona el 1916, es convoca un concurs de cobles. El primer premi el guanya la Principal de la Bisbal, i en segon lloc es classifica la Selvatana.
Val l'anècdota que els components de la Selvatana no estigueren d'acord amb el veredicte i el protestaren airadament. En aquest concurs, per cert, ja no hi actuava de primer tenora Ramón Serrat, perqué feia un any que hi havia entrat un joveníssim Josep Coll.
Precisament aquest frec a frec amb la Principal de la Bisbal als 3 anys de la seva fundació demostra la línia ascendent de la Selvatana des del seus inicis. en què l'anomenada de bona orquestra es va anar escampant i es va anar fent un merescut prestigi.
Prácticament a partir del segon any, es a dir, del 1915, comencaren a efectuar-se canvis a les seves files.
El primer flabiol fou Enric Abella; l'any 15 hi entra un excel.lent músic, Josep Gravalosa, que era fill de Santa Coloma de Farners i d'un bon bagatge musical. L'Abella, durant les dues temporades en qué hi ha Gravalosa, agafa el trombó i, quan aquest marxa, retorna al flabiol. Tal i com ja hem esmentat, el tenor fundacional, en Ramón Serrat, hi está només dos anys; llavors hi ingressa Josep Coll i Ligora, de dots excepcionals, fill de Llançà. Hi roman 9 anys, fins al 24. Més tard hi tornaria. El lloc de segon tenor l'ocupa Josep Coma i al principi de l'any 16 ve en Pere Solà, de Vidreres, germá d'en Miquel, un dels fundadors. Hi estarà fins al 1928. Pel que fa al trombó, el qui començà fou Miquel Roca, i deixá el seu lloc, l'any 1915, a l’Abella. Després hi arribà en Josep Cla, de Girona que assumia les tasques de director musical i més tard, en Josep Serra, també de Girona. I, finalment, parlem del contrabaix. Del 1913 al 1920, en qué morí, l'interpretá en Josep Casadevall, substituint-lo Miquel Solà, que deixa el segon tenor. Referent als tibles i fiscorns, durant la primera década hi hagué més estabilitat. Us trascrivim el contingut d'un futlletó de propaganda de la cobla-orquestra LA SELVATANA de l'any 1917 (hem respectat l'ortografia original)

A L oferir-se novament al públic 1' Orquestra-Cobla LA SELVATANA, ho fá, si cab, amb més entussiasme i predilecció qu' altres vegades, convencuda de son progrés artístic i capacitat de sos professors. L' auriola llegítimament obtinguda en el decurs de sa llarga existencia, s' es afermada per la continuitat i 1' unió que 1' integra, permeten aixó pendre volades que ben poques orquestres alcancen, en els diverses genres de músique objecte de sa especialitat, tals com, sardanes, balls i concerts. Amb 1' afany de complaurer i deixar sentada sa justa fama, afegeix a son extens repertori, entre altres composicions, les famoses Rapsodies Húngares de Liszt, números 2, 12, i 14, totes elles d'indiscutible mérit, especialment l'última, inconeguda encare per no haverla executat cap altre orquestra. Així tením 1' honor de presentar-nos en el gran i únic concurs justicier del públic assabentad i lliure per a emétre el dictámen desinteressat i noble que cal presideixi en aitals actes. No duptant veurers honorats amb ses ordres, que correspondrá justificant lo transcrit
Per les contractes : PERE ARPA MIQUEL SOLÁ

 

Els difícils anys de finals dels 30 i els 40

A principis dels anys 30 la cobla estaba formada pels següents elements :

Trompetes : Tomàs Grau i Arseni Jordà,

Fiscorns : Pere Arpa i Vicenç Jordà;

Trombó : Enric Carbonell;

contrabaix : Enric Gratacós;

flabiol : Enric Abella;

tibles (a) Xiribella i Rafael Roig ;

tenors : Carles Pujol i Pere Mercader.

Més tard retorna Robert Vilallonga i continua fins al 1936 amb el primer tible, substituint en Roig. El 1933, en Pascual Molí, fill de Tortellá agafa el primer tenor. Pel que fa al trombó, l’any 35 hi ingressa un músic de Sabadell conegut com «en Joan de la viola».

Al començament de l’any 1936 varen sorgir uns problemes a la cobla que varen amenaçar fins i tot la seva supervivencia, però no foren aquests problemes sinò la guerra la que va desfer-la, com tantes altres coses havia de fer malbé aquella contesa.

Del 1936 al 1939 els músics dispersats varen patir, com moltes famílies, els estralls terribles d'aquella lluita fratricida. La guerra talla en sec molts anys d'esforç i de treball i va tancar també un capítol de la historia d'aquesta cobla-orquestra. En aquest període de temps l'activitat de la Selvatana i la vida de les cobles va quedar totalment paralitzada. La majoria dels músics estaven escampats per les trinxeres, en una guerra que Catalunya no havia iniciat i en la qual es va veure immergida.

Al començament del 1939 la guerra finalitza. El 10 de febrer les tropes de Franco arribaven a la frontera amb França. La guerra havia acabat i la vida tornava als pobles, la majoria malmesos pels estralls de les bombes. Amb tot això, un grup de músics de Cassá, els que eren a la vila procedents de la mateixa Selvatana i de la Principal, sota la direcció de Josep Coll, formaren una cobla.

Pere Arpa, per exemple, no hi era: fou un dels milers d'exiliats. I la cobla de Josep Coll fou la que tocà per la festa major aquell any. La seva formació era la següent:

Flabiol: Josep Busquets;

tibles: Martí Juliol i Robert Vilallonga;

tenors: Josep Coll i Pere Solà;

trompetes: Josep Ros i Emili Saló;

fiscorns: Alfons Mercader i Enric Albertí;

trombó: Modest Puig,

i baix: Francesc Gruart.

Curiosament fou la darrera interpretació de Robert Vilallonga, ja que a partir d'aquí deixá la seva activitat musical i treballà sempre mé en una fabrica de taps. Fou aquesta ocasió la darrera que es pogué escoltar el formidable duet tible-tenora, Vilallonga-Coll.

Per la diada de Corpus , un cop retornat Pere Arpa, es reestructura definitivament la cobla-orquestra, i tornà a actuar ja amb el nom de Selvatana.

Curiosament aquesta primera reentrada es va desenvolupar en un magne festival que es va celebrar a Granada, concretament a l'Alhambra; es tractava d'un festival de conjunts «regionals» de tot l'Estat espanyol. Els músics de la Selvatana van ser els responsables de l'aspecte musical que havia de representar Catalunya. La seva tasca era la d'interpretar diferents peces que un grup de dansaires barcelonins havien de ballar. El viatge es va fer en tren. L'entrada a Granada, va ser, però, cordial i amigable. Al Festival actuaven grups de tot l'Estat espanyol interpretant les músiques típiques de cada lloc. Els representants catalans van oferir una mostra de 1'ample ventall de ballets populars i tradicionals de la terra. A part d'aquesta actuació, cal destacar que es va organitzar un gran ball de gala a l'Ajuntament granadí, i van ser justament els components de l'Orquestra Selvatana els qui en van tenir cura. Al ball, molt lluït, hi van assistir totes les personalitats de la ciutat. Els nostres músics van complir amb escreix la seva tasca professional i van ser molt aplaudits; i, sobretot, van posar de manifest que malgrat el temps que havien estat separats i que molts quasi no havien pogut assajar, eren uns grans professionals i uns excellents instrumentistes. De mica en mica, entre el racionament, «la cartilla» i les represálies de l'exércit vencedor, la vida de la població recobrà el seu ritme. Son temps difícils i els músics, a més a més de tocar, s'han de buscar altres ocupacions; en realitat, sempre ho havien fet així. En aquella época, els contractes per a una festa major suposaven un ingrés d'unes 40 pessetes tot el dia, a més del menjar; per una audició sola de sardanes, es cobraven 25 pessetes.

La Selvatana, l'any 1939, estava formada pels següents instrumentistes :

Flabiol: Salvador Brufau;

tibles: Met Esteve («el Ros de Calonge») i Martí Juliol;

tenors: Josep Coll i Pere Solà;

trompetes: Tomás Grau i Josep Ros, de 1'Armentera;

trombó: Modest Puig;

fiscorns: Pere Arpa i Enric Albertí;

contrabaix: Francesc Gruart.

L'any següent marxa Enric Albertí i ocupa el seu lloc de segon fiscorn Nando Prunell, que hi está un any. Arribem al 1942, en qué hi ha tota una altra reestructuració de la cobla-orquestra: Entra com a director i trombó Francesc Mas i Jane, que es fill de Vidreres, i Modest Puig agafa el segon fiscorn; marxa Josep Coll, que va als Montgrins, on substitueix un excel·lent instrumentista , en Josep Colomer, de Vidreres. Marxa, també, Met Esteve i agafa el primer tible en Martí Juliol, mentre que per al segon ve, procedent de Granollers, Pere Camps, que en la formació d'orquestra será l'intérpret de la batería, aquest nou instrument de procedència americana. Plega, també, el segon tenor, Pere Solà, i ve, procedent igualment de Granollers, Alfons Marsol.

El flabiolaire Salvador Brufau mor aquell any de cáncer i el substitueix en Fruitós Ibáñez, de Barcelona. També deixa el contrabaix en Gruart i l'agafa Nivela, que només hi está un any.

El 1943 arriba a les files de la Selvatana Delfí Suñer, fill de Castelló d'Empúries, músic que, de nen, ja tocava aquest instrument a les files dels Rossinyolets de la seva vila nadiua. Per aquesta época, un fet molt important s'esdevé en el camp del ball, concretament el 15 d'agost de 1942.

Es la festa major de la població d'Arbúcies i aquí s'estrenà l'equip de so; naturalment, si avui ens mirem aquells altaveus i micrófons, els trobarem el tot rudimentaris, pero eren, fa 71 anys, l'últim crit de la técnica i permetien, apreciar, una millor sonoritat i, sobretot, poder incorporar la veu humana i que les cancons que eren de moda poguessin també ser interpretades, escoltades i ballades en les sessions dels ballables de la Festa Major. Camps i Tomás Grau foren els primers vocalistes oficials de la Selvatana. Havia arribat l'era electrònica.

I seguim amb el pas dels anys. El 1945, Colomer deixa la Selvatana i hi entra un altre gran intérpret: Lluís Cotxo.

I ja el 1947, de nou, altres canvis. El director, Mas i Jané, se'n va i entra Josep Albertí; també hi trobem Agapit Torrent, fill de Figueres, intérpret de flabiol i, al ball, de saxo i violí; un altre es Robert Vilallonga, nebot del Vilallonga fundador, que toca el tibie a la cobla i el clarinet i el saxo a la formació d'orquestra. 1 l'any 1948 cal destacar també un canvi important: en plegar Vilallonga entra Josep Ma. Ferrer, com a primer tible..

 

Els anys 50 i 60 La vida segueix.

Els dies i els anys van passant i el país es va recuperant. Som a la decada del 50. La Selvatana cada vegada es va fent un prestigi més consolidat.

L'any 1950 plega Tomás Grau. I el 1951, la cobla, que hem vist en capítols anteriors ha sofert molts canvis, queda definitivament així:

Flabiol: Josep Albertí; tibles: Josep Ma. Ferrer i Pere Camps;tenors: Narcís Pares com a segon i, com a primer, s'incorpora Josep Mir, que fins a la seva prematura mort ocupa aquest lloc i que és considerat com un dels millors intèrprets d'aquest instrument, sobretot per la dicció neta i acurada de les melodies; trompetes: hi trobem Joan Sadurní, que es de Torroella, i en Maymí, que és de Tossa, i que será el primer que es canviará, per Josep Imbert; els fiscorns són interpretats per en Pere Arpa i en Modest Puig; contrabaix: Delfí Suñer; cantant: Román Membrado «Roni». L'any 1952 s'incorpora a les files de la Selvatana Josep Puig, «el Moreno», fill de la Bisbal, que és el primer fiscornaire i el trombó de vares de la formació d'orquestra, mentre que Pere Arpa toca el trombó de pistons a les sardanes. El 1953 marxa Camps i entra Abelard Comalada, que es fill de Sant Joan de Mollet.

En la temporada 1953-54 ocorren dos fets molt remarcables; d'una banda, Josep Puig, «el Moreno», deixa la cobla i ocupa el seu lloc Josep Mercader i, de l'altra, Pere Arpa també es retira i deixa la responsabilitat, diem-ne comercial, a Modest Puig.

També per aquesta época surten una sèrie d'actuacions a França de la mà del Sr. Pons i Prades, un exiliat que viu al país veí i que proporciona una bona quantitat de lloguers a Bordeus, Marsella, Lió, Nimes, Pau. El Sr. Pons i Prades es una persona que está molt ben relacionada, i gràcies a ell es poden fer aqüestes actuacions. En l'aspecte crematístic són realment importants: ja que el que es cobra a França, a vegades triplica el que normalment es guanya aquí.

Naturalment, també hi ha moltes més despeses, pero val la pena aprontar aqüestes sortides que, precisament, són molt ben acollides arreu. La gran quantitat de lloguers que van sortint demostra el bon moment musical de la formació. A les files de la Selvatana, com en d'altres cobles-orquestra del nostre país, als instrumentistes els cal tocar dos o més instruments. Per exemple es fa imprescindible el violí per els valsos al ball Als anys 50, la manera de viatjar fa un tomb. Aquells cavalls d'abans de la guerra i aquella tartana de can Fullaca ja no s'usen per als desplaçaments. i el cassanenc Joan Mascort arregla un autocar especialment perquè els components de la Selvatana hi puguin viatjar. Al davant, un gran cartell anuncia el cotxe de l'orquestra, i fins i tot un claxon sonor i musical sona en aquest autocar. A la part de darrera hi van col·locats tots els estris de l'orquestra: altaveus, micrófons, trompetes, saxos i contrabaix reposen tot esperant la feina, mentre els homes fumen alguna cigarreta o fan una becaina, o somien amb la bona manduca del poble on van, perqué saben que allà això del menjar está assegurat. L'òmnibus el condueix Emili Mascort, germá de Joan; Els darrers anys en Jordi Arauz (en Pepe d'Amer), amb el seu autocar, qui transporta la Selvatana.

De mica en mica, el vocalista té mes importància. Es busquen joves amb bones qualitats per a aquesta feina. Així podem parlar d'en Falcó, de Calella; Ribalta, de Barcelona; Rossi, també de Barcelona, que s'hi está mitja temporada; Burell, d'Olot; Heras, de Palafrugell; Joan, de Vic; Víctor Mas, de Sant Feliu de Guíxols; Josep Cases, de Calella, que esdevé ben aviat un notable intérpret de ballables i música catalana, l’Enric Dalmau i molts altres... En aquesta época la feina de les cobles-orquestra del país es va concentrant cada vegada més en les ballades i en les festes majors.

L'any 1954, la Selvatana está formada pels següents components: Flabiol: Romà Membrado; tibles: Rafel Figueres, de Sant Feliu de Guíxols, i Josep Ma. Ferrer; tenors: Josep Mir i Narcís Perich, de Bordils;trompetes: Joan Sadurní, Josep Maimí i Rafel Imbert; trombons: Abelard Comalada i Josep Albertí, que continua, naturalment, com a director; fiscorns: Josep Mercader i Modest Puig, i contrabaix: Delfí Suñer. L'Abelard Comalada, en el ballable, es l'intérpret de la bateria.

D'aquesta época data, precisament, el tema del qual Comalada va escriure la lletra i la música, un popular bolero que s'anomenava Si tu vuelves. L'éxit d'aquest ballable, que lògicament nornés tocaven els de la Selvatana, fou tan extraordinari, que a vegades es feien lloguers només pel fet que en el ball s'executés aquesta peça. I els organitzadors ja posaven com a condició inexcusable que s'havia de tocar el Si tu vuelves. A aquesta peça se li ha seguit la pista i a la Festa Major d’enguany podría tornar a veure la llum. Sens dubte, un gran esdeveniment.

Seguint amb els canvis de músics trobem que el 1956 Imbert deixa aquesta formació, i que el 1958 tenen lloc nous canvis: Josep Vilà de Caldes (tible), Marcel Rahola, de Cadaqués (tenor), i Manel Comadevall, de Sant Hipólit de Voltregá (trompeta), ocupen el lloc de Rafael Figueres i Narcís Perich.

El 1959 Romà Membrado deixa la cobla i entra en el seu lloc Francesc Cortada, fill de Cassà; també hi entra l'Ángel Burell, d'Olot (trombó i cantant a l'orquestra).

A les festes majors, i seguint la normativa, la feina que calia fer era l'ofici i una sardana; si no hi havia ofici, es tocaven dues sardanes abans de dinar. A la tarda es feien 3 sardanes i 8 balls i, a la nit, 2 sardanes o concert i 16 ballables. El ball de nit calia acabar-lo a les 4 de la matinada. Els balls es tocaven de dos en dos amb un petit descans entremig naturalment, es feia mitja part i, inevitablement, el darrer ball era un vals, encara que en alguns llocs era també tradicional acabar amb un tango i un vals. A més a més de valsos i passos-dobles triomfaven els boleros i començava a sonar la música americana.

Menció a part mereixen els concerts. Aquell concert de festa major d'abans del ball de nit i, en alguns llocs, després de dinar. Eren obres clássiques adaptades a la formació d'orquestra. Tenien molt d'éxit les sarsueles; es buscava, sobretot, aquelles obres o fragments que tenien caire mes popular i eren enteses i admirades de tot del públic: La Dolorosa, La del manojo de rosas, Los de Aragón, La verbena de la paloma, i sobretot, Cançó d'amor i de guerra. La Selvatana, en el camp dels concerts, portava un ampli repertori; algunes de les obres, com la Rapsodia Hongaresa núm. 2, de Liszt, havien estat arranjades per Pere Mercader. També Modest Puig havia fet diferents arranjaments; destaquen, entre altres: Cavalleria rusticana, La gran Pasqua russa, i L’Orfeo als inferns, d'Ofenbach, que acabava amb el popular i cèlebre Can-can.

I continuem parlant d'altres canvis dins la Selvatana. L'any 1959 deixa l'orquestra Joan Sadurní, per anar-se'n als Montgrins. I així, a l'igual que en d'altres temps, hi ha molts canvis en els instrumentistes de trompeta. Prácticament son supléncies que fan l'Enric Alemany, de Palafrugell o en Lluís Plaja, de Pals. En canvi, el 62 entra Robert Bosch, que hi estará quinze anys, sempre com a instrumentista de trompeta. En aquesta llarga temporada en Bosch demostrà les seves enormes qualitats i son célebres els valsos que en els concerts executava.

Com a cantant hi va, el 59, Lluís Heras, de Palafrügell, que hi roman dues temporades, fins al 1961, en qué es substituit per Víctor, que va venir de Barcelona. El 1962, el substitueix Josep Casas, de qui cal remarcar que l'any 1963 va participar en el Festival de la cançó de Benidorm i hi aconseguí el primer premi.

I arribem al 1964, en qué de nou esdevenen molts canvis a la formació. El cantant es en Francesc Mas, deixa la cobla Josep Albertí i hi entra Pere Fontás, fill d'Amer, i també en Teodor Parella, conegut per en Teo, fill del Pont Major (Girona).

La formació de la cobla l'any 1964, després dels darrers canvis, es la seguent: Flabiol: Francesa Cortada; tibles: Josep Ma. Ferrer i Francesc Cadanet; tenors: Josep Mir i Marcel Rahola; trompetes: Manel Comadevall, Robert Bosch i Albert Teixidor; fiscorns: Teodor Parella i Modest Puig; trombons: Pere Fontás i Abelard Comalada; contrabaix: Delfí Suñer; cantant: Francesc Mas.

El 1965 ingressa com a trompeta i violí Pere Parés, d'Amer. El mateix any s'incorpora Joan de Vic com a cantant, deixant el seu lloc el 1966 a Albert Montjó. L'any 1966 es en Comadevall qui marxa i ocupa el seu
lloc un músic de Salt, en Jaume Vivolas, conegut amb el sobrenom d'en «Cuca», que hi està un any i mig.

L'any 1967 entra com a bateria Ramón Santiesteban en lloc d'Abelard Comalada Sembla que els canvis de músics s'esdevenen més sovint pel que fa als trompetes que en els altres instruments. Així, en «Cuca» deixa el seu lloc a Santiago Rovira, que hi es fins al 1968, entrant-hi aleshores en Llorenç Sabater, de Tortellá, que hi roman fins al 1975.

El 1968 entra de cantant Enric Dalmau, fins al 1975. El mateix any, l'altre germà Parés, en Joan, ingressa a la Selvatana interpretant el primer tible i constitueixen juntament amb Mir un duet de primers intèrprets de tible i tenora realment molt admirat.

El 1969 Arnald Maxuca entra de bateria.

 

Els anys 70 i 80 Continuem amb la historia :

A l’any 1970, els germans Parés deixen la Selvatana per anar a la Principal de La Bisbal i entra en el seu lloc en Raimon Sabater, de la població de la Bisbal, com a tible, i en Joaquim Coma, fill d’Arbúcies com a instrumentista de trompeta, tot i que, més endavant agafa el trombó i en la formació d'orquestra, en el ball, toca el violí, instrument que domina a la perfecció, i del qual en treu uns sons realment admirables.

També el 1970 deixa la cobla Josep Ma. Ferrer i ocupa el seu lloc Roc Marcó, que es de Tortellà.

Als 70 hi ha un canvi en la forma de desplaçar-se. Es compren unes furgonetes per als músics i una per als equips tècnics de so i llum, que substitueixen l’antic autocar que parlàvem en el número anterior. En Josep Ciurana (Pitu de Fornells) n'és el primer responsable, després hi trobarem Jaume Carbó i Félix Butiñá.

A les actuacions, els components de les orquestres mengen a la fonda del poble amb mes o menys fortuna. Antigament, i sobretot en els pobles petits, els diferents instrumentistes anaven a menjar, i fins i tot a dormir, a cases particulars de la població i, curiosament, cada any solien anar al mateix lloc.

I seguint amb la història de la Selvatana, arribem a l’any 1971, en qué només hi ha un canvi; marxa l'intérpret de bateria, Arnal, i ocupa la seva plaça Lluís Font i Triadú, que només hi será un any, entrant a l’orquestra a cobrir aquesta plaça Paco Espart, de Santa Coloma de Farners.

Fins al 1975 no hi ha cap més canvi. Aquest any i amb motiu de la retirada del contrabaix, que des de feia tant de temps interpretava Delfí Suñer, s'agafa un jove intérpret d'Amer amb moltes facultats, Joan Xandrich. També hi entra un nou cantant. Es tracta d'un xicot jove, amb molt bona presència i amb una extraordinària veu. Durant molts anys, fins a la seva retirada, és considerat el millor en aquesta activitat. Té unes dots de cantant realment excepcionals i, alhora, unes magnífiques taules, cosa que li permet actuar i estar damunt de l’escenari amb una gran personalitat: És en Jordi Garanger, que es queda a la Selvatana fins al 1978, i després anà a la Principal de la Bisbal.

L'any 1977 és en Tolín, d'Espolla, qui entra en el lloc d'en Llorenç Sabater. També marxa Roc Marcó, que interpretava el segon tible, i retorna a la Selvatana per ocupar aquest lloc Paco Cadanet. Aquesta es també la darrera temporada de Modest Puig. Ha complert els 65 anys i es retira. S'efectuen alguns canvis, sobretot tècnics. Cal destacar que hi entra com a trompeta en Marcel·lí Trias, un excel-lent executor d'aquest instrument que sap fer sonar la trompeta amb una gran personalitat i és, alhora, de carácter alegre, simpátic i xiroi.

Coma agafa el trombó i deixa la trompeta a mans de Trias, i Fontás va de segon fiscorn, al lloc d'en Modest. L'any 1978, el trompeta Robert Bosch deixa l'orquestra després d'una estada de 15 anys, i s'incorpora Antoni Gómez. És un excel·lent intèrpret de trompeta i ha portat a les files de la Selvatana un instrument metàl·lic de vent denominat bugle, que sembla que és, fins i tot, més antic que el mateix fiscorn. Té un so entre la trompeta clàssica i el fiscorn, i serveix de pont entre el trombó i les trompetes.

Som a l'any 1979, un any trist per als components de la Selvatana, i per a tots aquells que estimen aquesta cobla i la sardana en general. El 17 de novembre d'aquest any mor Josep Mir, als 58 anys. Tots sabíem la cruel malaltia que l’anava consumint i que el final era irreversible; no obstant aixó, fou un cop molt fort, sobretot per als seus companys i per aquells que l'havien conegut. Les mostres de condol i estima envers l'amic que ens deixava es feren ja patents al Palau de la Música Catalana de Barcelona, on justament la cobla Selvatana participava en els Premis Joaquim Serra. Un llaç negre era al respatller de la cadira que hauria d'haver ocupat Mir. El seu lloc l'ocupá aquella jomada Josep Gispert, que tocava a les files dels Montgrins. Fou, realment, una pèrdua irreparable; encara tots recordem aquells cants llargs, plens de sentiment, que Mir executava en les seves magnífiques interpretacions.

Aquest any també Tolín deixa la cobla, i agafa el seu lloc Carles Planas; aquest músic es fill de Cassá mateix, on nasqué el 1949. Aquest any, el 1979, entra a la Selvatana. El seu instrument ha estat sempre, tant en les sardanes com en el ball, la trompeta.

Aquest mateix any marxa també el cantant Jordi Garanger i n'entren dos: Dani Roy i Josep Ma. Viñas. En Xandrich va a la Principal de la Bisbal i agafa el contrabaix en Nando Reverter, de Girona. També hi ha canvis a la bate-ria: se'n va Paco Espart i en Narcís Baulida se'n fa càrrec, ocupant naturalment la plaga de primer trombó en la formació de cobla. Baulida sap imprimir el ritme adient en els ballables com a intèrpret de la bateria. Es també fill de Cassá i toca el trombó i el flabiol.
L'any 1980, i per substituir Mir, arriba a les files de la Selvatana Josep Ma. Brugué. La tasca de Brugué no es pas fácil, ja que el record i la personalitat de Mir romanen en l'ànim de tothom. No obstant aixó, amb esforç i treball Josep Ma. Brugué aconsegueix unes brillants interpretacions, amb una forca palesa i una molt acurada dicció i matisació. Té 24 anys quan entra a la Selvatana. Aquest any els cantants són Jordi Giró i Josep Ma. Viñas.

L'any 1981 entra com a intérpret de trompeta Alfons Miàs al lloc de Marcel.lí Trias. Miàs es fill del poble de Sant Joan de Mollet, prop de Flaçà. Aquest any deixa la cobla el baix Reverter i ocupa el seu lloc Enric Bassas, de Cassà de la Selva. L'any 1985 en Paco Cadanet deixa la Selvatana per entrar a la Miramar de Figueres i s'incorpora un jove intérpret, Josep Planas, que va néixer, el 1959, a Vilademat. A més de tible a la formació de cobla, interpreta el saxo i la flauta en la formació d'orquestra. També aquest any plega el baix i ocupa el seu lloc Jordi Roscada, de Les Planes.

L'any 1986, per primera vegada en la formació d'orquestra, es contracta una noia, Lídia, que prové de Barcelona, com a cantant per aquella temporada, juntament amb Biel i Jordi. Justament en el ball de nit, de la festa de Palau-Savardera, es fa la seva presentació.

L'any 1987, se'n va Alfons Miàs i agafa la trompeta que queda vacant Roviras (En Xivi) També plega la cantant Lidia. I ara són dues les noies cantants que s'hi incorporen: Maite, de Llançá, i Anna, de Verges. Continuen també els cantants Biel i Jordi. I arribem a la temporada del 1988, Justament l'any del 75e. aniversari de la fundació de la Selvatana. A Cassà s’hi varen celebrar tota una sèrie d’actes per conmemorar aquest aniversari. Això és mereix un altre capítol que en parlarem en el següent número.

 

Celebració de les Noces de Diamant

un gran esdeveniment a Cassà I arribem a la temporada del 1988, Justament l'any del 75e. aniversari de la fundació de la Selvatana, el de les noces de Diamant. A Cassà s’hi varen celebrar tota una sèrie d’actes per conmemorar aquest aniversari dels quals parlarem en aquest capítol De totes maneres, en primer lloc fem un repàs als components de la formació aquell any. Hi va haver tres canvis: Josep Ma. Brugué, primer tenor, deixa el seu lloc a Jaume Condal, que tocava l’anterior temporada a la Miramar; Teodor Parella va a 1'Amoga i cobreix el seu lloc Francesc Josep Rodríguez, que prové de la Marinada, de Badalona; el contrabaix l'agafa Antoni Blázquez, que tot just ha acabat el servei militar i que abans havia estat a la Ciutat de Girona, i substitueix Roscada, que va als Montgrins. Així la cobla del 75é aniversari queda constituïda així: Flabiol: Francesc Cortada 1r. tible: Rairnon Sabater 2n. tible: Josep Planas 1r. tenor: Jaume Condal 2n. tenor: Marcel Rahola Trompetes: J. Gómez, Carles Planas i J. Roviras. Trombons: Joaquim Coma i Narcís Baulida 1r. Fiscorn: Francesc Josep Rodríguez 2n. Fiscorn: Pere Fontás Contrabaix: Antoni Blázquez. Al ball, Baulida toca la bateria; saxo, flauta i clarinet van a càrree, com es habitual, dels qui toquen la fusta a la cobla; en Quimet Coma fa les tasques de primer violí, del qual es un extraordinari executant; els fiscorns se les entenen amb el trombó de vares i Pere Fontás interpreta el piano eléctric i continua amb les tasques de director. I, és clar, els cantants: Maite, Anna, Biel i Jordi i, darrerament, també Francesc.
En primer lloc es van constituir dues comissions, una d’honorífica amb l’alcalde de Cassà, president i ponent de cultura de la Diputació de Girona, el delegat de cultura de la Generalitat a Girona i els exmúsics de la cobla Robert Vilallonga, Modest Puig, Delfí Suñer, Josep Puig “Moreno·, Tomàs Grau, Francesc Ruiz i Josep Mercader; una altra d’executiva amb membres de l’Ajuntament de Cassà, d’Amics de la Sardana i dels músics Pere Fontàs, Marcel Rahola, Raimon Sabater i Francesc Cortada.
Així deia la carta de presentación de la Comissió del 75è aniversari :

“ EN LES NOCES DE DIAMANT DE LA COBIA "SELVATANA"

Festejar les Noces de Diamant d'una institució sempre ha estat una fita important. La Cobla cassanenca "LA SELVATANA", está a punt de fer-ho. Enguany es compliran setanta-cinc anys de la primera actuació, a 1'ermita del Remei, d'una colla de músics que, amb il.lusió i fermesa decidiren integrar-se al sempre difícil món de la música. El mérit de "LA SELVATANA" ha estat que, en aquest període tan llarg de temps, ha sabut servar sempre les qualitats inicials i s'ha mantingut entre les millors formacions musicals de Catalunya, deixant ben alt a tothora el pavelló de Cassá de la Selva, vila que sempre ha gaudit d'una fonda tradició musical i sardanista. Per les seves files han passat una munió de noms il.lustres que han escrit pàines d'or en la història de la nostra dansa. Estem ben segurs que aquesta efeméride no sera res més que un punt i seguit; que la cobla continuará aportant el seu gra de sorra a la música catalana molts anys més. Aquest 1988 será un any de joia, un any en el qual tot el poble de Cassá farà costat a músics i a exmúsics (entre els que s'hi compta Robert Vilallonga, únic supervivent d'aquella audició del 1913) per celebrar aquest aniversari. Tots plegats volem fer participar de la nostra alegria i volem convidar als actes d'aquestes Noces de Diamant, a tots els qui estimen la nostra música i a tots els qui estimen el nostre país. SELVATANA, FELICITATS i PER MOLTS ANYS !!

Comissió Organitzadora del 75è Aniversari de la Cobla Selvatana. - Cassá de la Selva 1913 - 1988.

L'aperitiu va ser el dia 16 de juliol amb una revetlla popular al pati del Col·legi Públic (avui "Puig d'Arques") amb una ballada de sardanes a cura de la cobla barcelonina La Lira i una extraordinària sessió de ball amb la formació d'orquestra, que va resultar d'allò més lluïda.
El plat fort arribaria el mes de novembre, més concretament el dia 6. Hi va haver una missa solemne, cantada pels vocalistes de l'orquestra, amb l'assistència de multitud de músics i exmúsics en la qual les colles de Cassà hi varen ballar.
Seguidament, a la Sala de Sessions de l'antic ajuntament, presentación oficial del aniversari, amb parlaments de les diferents autoritats asssitents, dels músics i la presentación del llibre commemoratiu a càrrec del seu autor, em Robert Roqué i del disc (també hi havia un casette) de les noces de platí amb en Pere Fontàs, el director en aquella época. Després, un parell de sardanes a la Coma, com no, d'en Mercader i d'en Josep Coll.
La segona part de la jornada a la tarda al teatre del Puig d'Arques es va interpretar el contingut del disc. Deien les cròniques que va quedar tanta gent a fora que s'haguessin omplert a bastament dos teatres. A mitja part del concert hi va haver l'homenatge a la cobla per part d'Amics de la Sardana representada pel seu president, Quim Massa; per part del poble, el seu Batlle, Josep Mª Dausà i de la Diputació, el ponent de cultura, el señor Salvatella.
La crónica de Llumiguia del novembre d'aquell any acabava així :
I ara, a esperar el centenari !!
Doncs ja el tenim aquí.

 

Els darrers 25 anys

El capítol passat parlàvem de les noces de platí, que va coincidir el 1988, any que precisament va coincidir amb el lliurament de la Creu de Sant Jordi a la cobla-orquestra. Avui repassarem a grans trets com ha estat la trajectòria de la Selvatana en aquests darrers vint-i-cinc anys.
L’aposta més forta de la Selvatana aquest últim quart de segle ha sigut, sens dubte, la transformació que ha sofert sobretot tot en l’apartat d’orquestra aquesta formació. Sense deixar mai de banda la cobla, s’ha apostat per incorporar les ultimes innovacions en quan a arranjaments, escenari, tecnologies, repertori, vestuari, etc… fins aconseguir que actualment sigui una de les orquestres capdavanteres a Catalunya.
Aquest procés va començar l’any 1993 amb la incorporació de l’Antoni Mas com a director, juntament amb les veus de Susanna del Saz, Lluís Ballester i Xavier De Albert. No sabies ben bé què passava, però quan veies la Selvatana, el canvi i la millora eren evidents.
Una altra part important en aquest 25 anys, ha estat la concepció d’una obra molt important si parlem d’enregistraments. La cobla ha gravat gairebé 40 cd’s de sardanes, un de ball i un altre de concert, el disc de ball en concret, va obtenir el guardó de “DISC CATALA DE L’ANY 1995”.
L’aposta més important però de la Selvatana, ha estat i és la gran disposició i relació dels seus components a l’hora de tirar l’orquestra endavant i la gran estabilitat de plantilla que ha tingut durant aquests darrers anys. Tot i que molts músics i cantants de l’orquestra han tingut ofertes de d’altres orquestres del mateix nivell, no s’han acceptat i han preferit quedarse a la formació cassanenca. Això ha sigut un orgull per la mateixa, doncs es transmet un gran esperit de treball i de superació.
El repertori, sobretot de concert, ha sofert una brutal renovació si la comparem amb altres orquestres del sector, essent la Selvatana la primera en incorporar musicals, vestuari espectacular i efectes especials en el mateix, la qual cosa fa que actualmente el concert de la Selvatana, tant per la crítica com pel públic, sigui considerat del millor que s’ofereix a les nostres Festes Majors.
Com a actes i participacions importants en aquests 25 anys, podem destacar l’actuació en les Olimpíades l’any 1992 al Palau de las Musica Catalana, la ininterrompuda presència a la festa de la música per a cobla de Banyoles per Sant Martirtià, participació en la proclamació de les ciutats pubilles de Solsona, Sant Sadurní d’Anoia, Santpedor, Flix, Martorell, Encamp, Malgrat de Mar i el que no podia faltar ; Cassà de la Selva. Val a dir que, des de fa 10 anys, és la cobla orquestra més contractada de Catalunya.
A finals del mes de Setembre sortirà al mercat els ultims treballs discogràfics de l’orquestra, amb un cd de ball titulat “Centenari”, i un cd de concert titulat “Concert del centenari”. Està previst també enregistrar el concert exclusiu que ofereix la Selvatana, en formació de cobla, amb la col.laboració dels cantants anomenat “Selvatana cobla i veus”, que com ja parlem en aquest número varen presentar a Cassà dintre del cicle “Solfejant”. Tot això, a part de l’enregistrament de les seves sardanes més carismàtiques, entre les que hi haurà les que s’han estrenat enguany amb motiu del centenari.
En aquests darrers 25 anys, aquests han estat els seus components :

Flabiols : Francesc Cortada, Mireia Barat i Cristina Farràs*
Tibles : Raimon Sabater, Josep Planas, Joan Barrera* i Jordi Feliu*
Tenores : Jaume Condal, Marcel Rahola, Josep Farràs* i David Martínez*
Trompetes : Carles Planas, Josep Mª Roviras, Josep Antoni Gómez, Santi Pi* Josep Pineda* i Josep Bosch*
Trombons : Narcís Baulida, Joan Manuel Margalef, Joan Carles Aguerri i Ferran Guillamet*
Fiscorns : Pere Fontàs, Fco. José Rodríguez, Enric Estrada, Jordi Sellart, Jordi Amorós* i Eliseu Quintana*.
Baixos : Antoni Blàzquez i Lluís Subirana*
Cantants : Anna Vilanova, Marta Casquero, Biel Mas, Francesc (Purga), Jordi Giró, Mª Teresa Noguera, David Soteras, Xavier de Albert, Lluís Ballester, Susagna del Saz, Joan Carles Amador, Xavier Benítez, Joan Gallemí, Dolors Teixidor, Robert Fàbrega, Noèlia Mora*, Rut Camps, Ulises Ordóñez, Fani Sánchez*, Jordi Velázquez*, Francesc Esteve i “Pitu” Manubens*.
Directors : Pere Fontàs, Jaume Oliver, Josep Cassú, Antoni Mas, Santi Escura i Jesús Santaliestra*

Els que estan en cursiva són els de la formación actual. El membre més veterà és el trompeta Santi Pi que hi és des de la temporada 1990, és a dir, des de fa 23 anys.

Font:Quim Massa en el centenari de la Selvatana
Una bona part de la informació extreta del llibre de Robert Roqué ; LA SELVATANA, 75 ANYS D’UNA COBLA ORQUESTRA